Què diu la recerca científica sobre les peticions en línia

Més enllà del slacktivisme: la porta d’entrada a un compromís més profund

La crítica més habitual a les peticions en línia és que representen slacktivisme: accions que requereixen poc esforç i fan sentir bé la gent sense aconseguir res. Tanmateix, els politòlegs han refutat en gran part aquesta teoria de la substitució. En lloc de substituir l’acció fora de línia, la participació digital normalment actua com a porta d’entrada.

La recerca mostra que les accions en línia sovint són el primer i més fàcil graó d’una escala de compromís, i mobilitzen ciutadans que altrament podrien continuar inactius.

A més, com assenyala la sociòloga Zeynep Tufekci en la seva recerca sobre protestes en xarxa (2017), les eines digitals redueixen dràsticament els costos de coordinació dels moviments i permeten als ciutadans manifestar el seu descontentament sense les barreres tradicionals de l’organització.

La lògica de l’acció col·lectiva: fer visible la majoria invisible

En la seva obra seminal "The Logic of Collective Action", l’economista Mancur Olson (1965) va explicar que és difícil fer que grans grups s’organitzin per una causa comuna perquè l’esforç necessari sol ser superior al benefici individual. Una petició en línia resol aquest problema facilitant que les persones expressin el seu suport.

Actualitzant aquesta teoria per a l’era digital, Bimber, Flanagin i Stohl (2005) assenyalen que les xarxes digitals sense fronteres permeten que l’acció col·lectiva a gran escala tingui lloc sense necessitat d’organitzacions formals i costoses.

Una petició amb milers de signatures actua com un potent senyal informatiu. Fa entendre als polítics que un assumpte té pes electoral i a les empreses que la reputació de la seva marca està en risc.

La força dels vincles febles: com es difon la informació

La teoria de "la força dels vincles febles" del sociòleg Mark Granovetter (1973) és clau per entendre les peticions virals. Mentre que els amics més propers comparteixen la mateixa informació que nosaltres, els coneguts actuen com a ponts cap a xarxes socials totalment noves.

Centola i Macy (2007) van ampliar aquesta idea més endavant i van mostrar que, mentre que els vincles forts són necessaris per convèncer la gent de dur a terme accions d’alt risc, els vincles febles són perfectes per difondre informació de baix risc, com ara l’enllaç d’una petició.

Una sola compartició a les xarxes socials pot donar a conèixer una campanya a una xarxa totalment nova i permetre que s’estengui molt més enllà del cercle inicial del creador.

La psicologia d’una signatura: identitat i prova social

Per què signa una persona? La recerca assenyala diversos factors motivadors clau.

• Senyalització d’identitat: Signar una petició és una manera que té una persona d’afirmar públicament els seus valors davant dels seus iguals.
• Prova social: Com va documentar el psicòleg Robert Cialdini (1984), la gent observa el comportament dels altres per decidir les seves pròpies accions. Quan ja han signat milers de persones, és probable que altres les segueixin. Això fa que les primeres 100 signatures siguin les més difícils d’aconseguir.
• L’efecte warm glow: L’economista James Andreoni (1990) va encunyar aquest terme per descriure la recompensa emocional interna que les persones obtenen en fer alguna cosa prosocial. Signar una petició ofereix una manera ràpida i sense fricció d’aconseguir aquesta sensació.

El poder del relat: com persuadeixen les històries

La recerca en neurociència mostra que el nostre cervell està preparat per a les històries. Segons el investigador Paul J. Zak (2015), les històries potents centrades en personatges desencadenen la síntesi d’oxitocina al cervell, una neuroquímica que augmenta la confiança, l’empatia i la predisposició a ajudar.

Això explica per què una petició plantejada al voltant d’una sola persona amb qui es pugui identificar el públic té més probabilitats d’aconseguir signatures que una que depèn només d’estadístiques i arguments polítics abstractes. Posa-li rostre a la causa.

El paper dels mitjans: cascades d’informació

Una petició rarament té èxit en el buit. Els estudis acadèmics sobre els sistemes de peticions electròniques governamentals han demostrat que la cobertura dels mitjans tradicionals és el principal catalitzador d’un creixement explosiu.

Els investigadors que van analitzar la plataforma de peticions del Parlament del Regne Unit van trobar que les peticions experimenten una cascada d’informació: la cobertura mediàtica impulsa les primeres signatures i, després, l’augment del nombre de signatures es converteix en una notícia per si mateixa, cosa que genera encara més cobertura mediàtica.

Com explica David Karpf (2012) a "The Analytic Activist", les campanyes modernes fan servir les mètriques inicials de signatures precisament per proposar històries als periodistes, demostrant que ja hi ha una audiència per al tema.

Quan les peticions funcionen millor: una anàlisi tàctica

No totes les peticions són igual d’efectives. En la seva anàlisi dels sistemes de peticions electròniques, Scott Wright (2015) assenyala que l’èxit depèn molt de la concreció de l’objectiu i de la rendició de comptes del destinatari.

• Destinataris locals i empresarials: Les peticions són més efectives quan s’adrecen a ajuntaments, consells escolars i empreses. Aquestes entitats són sensibles a la pressió dels votants a escala local i als canvis en la reputació pública.
• Objectius concrets i assolibles: Una petició per instal·lar un pas de vianants en un carrer concret té moltes més possibilitats d’èxit que una que demani acabar amb la pobresa mundial. L’objectiu ha de ser una acció concreta que una persona decisora identificada tingui l’autoritat d’implementar.

Impacte secundari: fixació de l’agenda

Fins i tot quan una petició no aconsegueix el seu objectiu principal, sovint té èxit d’una manera més subtil: fixant l’agenda pública. La clàssica teoria de la fixació de l’agenda de McCombs i Shaw (1972) estableix que els mitjans no diuen a la gent què ha de pensar, sinó sobre què ha de pensar.

Una petició visible introdueix un assumpte en la conversa pública. Obliga les persones decisores a defensar públicament la seva posició, desplaça el marge del debat polític acceptable i converteix un tema que abans s’ignorava en una preocupació pública central.

Impacte secundari: creació de capital social

Una petició transforma un grup dispers de persones preocupades en una xarxa organitzada i localitzable. El politòleg Robert Putnam (2000) es preocupava pel declivi del compromís cívic a "Bowling Alone". Les plataformes digitals ajuden a reconstruir una nova forma de connexió cívica.

La llista de suports reunida a partir d’una sola petició és un recurs molt valuós. Permet que l’organitzador converteixi una acció puntual en un moviment sostingut, i mobilitzi més endavant el mateix grup per a actes, cartes a les persones decisores o altres campanyes.

Conclusió: el moviment en xarxa

Com va observar el sociòleg Manuel Castells (2012) a "Networks of Outrage and Hope", els moviments socials moderns es construeixen sobre la connexió digital ràpida d’unes preocupacions compartides. La literatura científica confirma que una petició en línia ben executada és molt més que slacktivisme.

Tot i que no és una solució per si sola, la petició en línia s’ha convertit en una eina provada per mesurar l’opinió pública, captar l’atenció dels mitjans, construir capital social i enviar un senyal inequívoc a les persones amb poder.